La tradició popular diu que un membre de la família Urrútia, segurament en Joan Urrútia, es va trobar retingut a Barcelona durant el setge de la guerra de 1714. Però no sabem per quins motius aquest personatge d'origen basc era a Catalunya en unes dates tan inconvenients. Pel que sembla, es veu que tenia un magnífic cavall de color blanc que també va haver de passar el setge dintre muralles.

La pobra bèstia, al cap de tants mesos d'inactivitat, es veu que tenia pruïja per estirar les cames i fer exercici. Per això el seu amo, després que la ciutat caigués en mans de l'exèrcit espanyol, va aprofitar la primera oportunitat que va tenir per sortir fora muralles i donar regna solta al seu corser. A més a més, potser per una necessitat elemental de fugir dels temps de penúria i repressió que tocava de patir, l'home es va prometre que allà on l'animal deturés la seva correguda ell hi aixecaria la casa.

 

 

El cavall i l'amo

El cavall, que és bèstia llesta i assenyada, segurament també devia saber una mica de basc i va fer-se cabal del nom del seu amo, Urrútia, que en eusquera vol dir "lluny". Per això no es va refrenar fins després d'haver corregut més de dues llegües de llavors, que són uns quinze quilòmetres dels d'avui, és a dir, una distància molt a propòsit per a l'ocasió. Just en aquell lloc hi havia una casa de pagès coneguda com "el mas Viver". Aquest mas era al capdamunt de la carena que separa les valls de Pomar, per llevant, i de Canyet, per ponent, a Badalona. Fidel a la seva promesa i decidit a canviar d'aires, el senyor Urrútia va comprar a Pere Viver el mas i les terres del voltant i s'hi va instal·lar ell i la família. I aquí s'acaba el que diu la llegenda, que, com totes les llegendes, serveix per explicar o fer entendre tot allò que no sabem o que no entenem de la història real.

Ara bé, sí que sabem del cert que l'any 1727 Joan Urrútia va refer la casa de dalt a baix: tres plantes, teulada de quatre vessants, capella al costat i una gran bassa, gairebé un estany. També va plantar, no un, sinó dos xiprers a l'entrada, cosa que indicava als viatgers que l'hospitalitat de la casa els oferia plat i llit per a uns quants dies. També sabem que la compra de la casa i dels terrenys era un fet el 1743.

Segurament, la família Urrútia es devia integrar ràpidament al poble i a la terra, perquè aviat la casa que s'havia dit "mas Viver" va començar a ser anomenada "ca n'Urrútia". Tanmateix, el poble, que li agraden les coses planeres, devia trobar d'entrada en aquest nom de procedència basca la inconveniència de les paraules esdrúixoles, que, fins a cert punt, el català ha anat esquivant sempre. Només com a exemple, penseu en la paraula "música" i la tradició que hi ha de fer-la plana i dir-ne "musica". Molts recordareu aquella tonada infantil que fa "Nyigo, nyigo, nyigo, calces de paper, totes les musiques van pel meu carrer". I sobretot podem pensar en la marcada tendència que tenen a les Illes Balears i a la Catalunya Nord a menjar-se l'última vocal de les esdrúixoles acabades en diftong i dir: "desgraci, pacienci, farmaci...". Doncs això, que per fugir de l'esdrúixola "Urrútia", la primera transformació que va patir el nom havia de ser la desaparició de la vocal final. De manera que la gent de seguida es va decantar per dir-ne "ca'n Urruti". El pas següent, ja es veu, era inevitable, i l'emmudiment de la "u" inicial devia ser immediat. L'evolució va ser espontània i molt ràpida, perquè ja del mateix segle XVIII tenim notícia que Pere "Ruti" artigava els terrenys que envoltaven la casa.

 

 

Vinyes i garrofers

Segurament hi devia plantar vinyes i garrofers, uns conreus que en aquella època agafaven molta empenta a Badalona. I també oliveres.
La família Urrútia devia mantenir la propietat de can Ruti fins ben entrat el segle XIX, però amb el temps, casa i terrenys van començar a canviar de mans. A final del segle XIX, principi del XX, consta que eren propietat d'un tal Roquer. L'any 1915 n'era l'amo en Josep Sens i el 40 Abdó Bordoy va comprar la finca. Fins que finalment tot va anar a parar a la sanitat pública. Com dèiem, l'evolució del nom va ser ràpida, però va deixar arrels fondes. Així, quan el destí sanitari va desnonar de can Ruti els seus darrers habitants, Isidre Pons, l'últim dels masovers després de generacions, va comprar un terreny a prop d'on hi havia hagut el mas, al peu del camí que hi duia, i s'hi va construir una casa. A la portalada, nostàlgic, s'hi va fer posar una inscripció que deia: "A can Ruti és aquí".
Amb els anys la casa de l'Isidre Pons ha quedat discreta i apartada, però el nom de l'antic can Ruti ha agafat més força i ha canviat de categoria. Ara el "can" ja no designa només una casa: la "casa d'en Ruti", sinó que ara dóna nom a tota una partida de terreny. Per això, com que aquest "can" ja ha perdut la seva funció inicial, convé d'escriure'l en majúscula: Can Ruti.

 

 

Tota la carena

Avui, doncs, el topònim Can Ruti designa tota la carena que separa la part alta de les valls de Canyet i de Pomar. En aquest indret hi ha, és clar, l'Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, que pertany a l'Institut Català de la Salut. Aquí cal aclarir que Can Ruti no designa l'hospital, com si fos un sobrenom, sinó que indica el lloc on aquest es troba. De fet, Can Ruti, com a nom de lloc d'una partida rural, serveix d'adreça no només a l'hospital, sinó també a altres institucions que es troben al mateix indret: l'Institut Guttmann, l'Institut d'Investigació Sanitària Germans Trias i Pujol, l'Institut de Medicina Predictiva i Personalitzada del càncer, una facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona, i la Residència de Disminuïts Psíquics Profunds Can Ruti. La universitat i l'Institut Germans Trias ocupen avui allò que en temps passats havien estat les escoles "Enric Borràs", "Julià Minguell" i "Planas i Casals", totes tres en un sol conjunt conegut per "les escoles de Can Ruti".

Text de Josep Estruch i Traité - antic membre de l'equip de Comunicació i Imatge de l'ICS